El
Paleolític és la primera forma de vida en les societats humanes. La
informació sobre aquest període ens la proporciona tant
l’arqueologia com l’antropologia cultural. Estem davant de
fenòmens que van esdevenir en la darrera etapa del període
quaternari, concretament, des de l’aparició de l’Homo Sapiens
Sapiens fins a la iniciació, per part d’alguns grups, de les
activitats agrícoles i ramaderes.
Així,
durant el que anomenem Paleolític superior, la darrera etapa del
període més antic de la Prehistòria, l’Homo Sapiens Sapiens va
establir-se a Europa, on, de mica en mica, va anar substituint l’home
de Neandertal. A més, va iniciar el poblament de d’Àsia, del
continent americà i d’Austràlia.
Per
tant, aquests grups vivien en tots els continents, en un medi que era
força variat, i sabem que hi va haver períodes climàtics de fred
intens (en especial la darrera glaciació) i d’altres de més
calorosos.
La
preocupació essencial d’aquests grups era la subsistència, i per
això recollien tot allò que la natura els oferia. L’ésser humà
és físicament dèbil i disposa d’instints i sentits menys
desenvolupats que els altres animals. Per tant, calia que acumulés
coneixements sobre el medi en què havia de viure. Així, aquests
grups caçaven, pescaven i recol·lectaven. Segons quines fossin les
circumstàncies ambientals predominava una activitat o una altra.
D’això depenia la proporció de vegetals i de proteïnes animals
en la seva dieta.
Calia
saber quines plantes eren comestibles i distingir-les de les
verinoses, saber on trobar-les i en quin moment eren més a punt per
a ser consumides sense que els fessin mal. Recollien plantes
variades: llavors, fruita fresca, fruita seca, arrels i baies.
L’utillatge
podia consistir en un pal per escarbar i algun tipus de recipient per
a transportar els aliments recol·lectats. D’aquests tipus d’estris
a base de fusta i d’altres fibres orgàniques no ens han arribat
restes, però podem fer-nos una idea pels testimoniatges que ens
proporciona l’antropologia cultural.
Als
jaciments s’ha trobat estris de pedra, os i banya, juntament amb
abundants ossos d’animals. Aquesta dada i les pintures que
realitzaven a les roques confirmen la importància de la caça i la
pesca. Aquestes activitats van tenir una importància especial en les
zones que durant llargs períodes van patir els climes més freds,
perquè les plantes hi serien escasses.
Al
llarg dels mil·lennis, les tècniques de caça i pesca van anar
evolucionant. En algunes zones, la caça devia consistir a posar
trampes, amb les quals es capturaven petits animals (ocells, peixos,
llangardaixos). A més, es recollien mol·luscs, ous i larves. L’èxit
d’aquestes activitats depenia d’una prolongada observació dels
hàbits de les preses.
L’Homo
Sapiens va convertir-se en un caçador expert, capaç d’abatre
espècies animals de grans dimensions. És especialment destacat el
fet que aquests pobles aconseguissin de caçar els grans animals que
existien a l’època de la darrera glaciació. Cavalls, mamuts,
cérvols, rens, bisons i rinoceronts llanuts es desplaçaven
estacionalment, en grans ramats per les estepes d’Europa i Àsia.
Aquests animals eren força més grans, més veloços i disposaven de
millors defenses que els éssers humans, els quals, amb les llances i
les sagetes, aconseguien de capturar els animals a distància i sense
haver de córrer cap perill.
En
conseqüència, podem afirmar que durant el Paleolític superior, la
humanitat va aconseguir dominar a la perfecció la tècnica de la
talla, amb la qual cosa va ser capaç de fabricar una gran varietat
d’estris de pedra (raspadors, puntes de fletxa), d’os (arpons,
atzagaies, agulles de cosir), de banya (punxons, propulsors) i de
fusta.
L’arc
utilitzat per llançar sagetes és una de les primeres màquines
simples; és el primer condensador d’energia. En posar-lo tibant
lentament, permet de descarregar l’energia d’un cop, en
multiplicar la força que s’aconsegueix en llançar la sageta
solament amb el braç.
Un
altre exemple de la perfecció a què va arribar-se és l’arpó, el
qual, un cop clavat, impedeix que la peça se’n pugui deslliurar.
És una tècnica que continua fent-se servir avui en la pesca i també
en la caça de mamífers marins.
Aquelles
societats usaven materials diversos per a fabricar els estris, motiu
pel qual van anar depurant les tècniques, i d’aquesta manera
enriquien el seu utillatge i van anar ampliant els seus usos. Picant
amb aquests estris, no tan sols podien trencar, sinó també partir,
gravar, rascar i foradar.
Van
aprendre a unir petites peces, per a fer objectes més grans i de
formes variades. Cosien, amarraven i trenaven. D’aquesta manera
confeccionaven vestits que els permetien de suportar climes freds i
adaptar-se més fàcilment a ambients variats. Tanmateix, podien
fabricar recipients que ampliaven la capacitat de transport, i canoes
que els permetien d’aventurar-se en el medi aquàtic.
L’adaptació
de l’ésser humà al medi és en gran part un fenomen cultural, en
contrast amb l’adaptació dels animals que té un caràcter més
físic. El conjunt d’activitats que realitzen les comunitats per
tal d’aconseguir els béns que consumeixen, i la manera com els
distribueixen, l’anomenem economia. La forma concreta que adopten
les activitats econòmiques, però, anirà canviant al llarg del
temps. Aquest és el període de les societats amb una economia
basada en la caça i la recol·lecció.
El
bagatge cultural que permetia a aquestes societats realitzar totes
aquestes activitats era fruit de conquestes que s’havien acumulat
durant moltes generacions. En aquelles societats, la transmissió de
coneixements era oral. Tota la informació residia en la ment dels
més grans. L’aprenentatge es veia facilitat per la dependència
prolongada de la criança. La vida comunitària que realitzaven
aquelles persones significava també l’adquisició i l’intercanvi
de coneixements. Cal tenir en compte que la imitació és un
important mecanisme d’aprenentatge.
Aquells
grups humans vivien d’allò que el medi els oferia, i per tant
havien de desplaçar-se tot seguint els ramats quan en el territori
que habitaven s’havien esgotat els aliments. Establien un campament
base i habitaven en coves, on eren a cobert, o bé construïen
petites cabanes amb pells i branques.
Cada
dia sortien a recollir aliments i a caçar. Amb el pas del temps,
aquest desplaçament diari es va fer cada cop més gran, perquè els
territoris més propers anaven empobrint-se. Això els obligaria a
canviar de manera constant el seu emplaçament base. L’utillatge,
que era més ric del que podem imaginar, estava força limitat a
causa del nomadisme. Quan periòdicament una societat s’ha de
desplaçar, les seves possessions són el més limitades possible.
Sembla
que aquells grups serien poc nombrosos, perquè la necessitat d’haver
d’alimentar moltes persones hauria exigit la collita d’una zona
massa extensa. El nombre de membres del grup era el necessari per
assegurar la seva supervivència i la seva reproducció. Això
implicava l’existència de diversos adults mascles i femelles en
edat reproductora. Solien formar un nucli d’unes trenta persones,
xifra que considerem un nombre ecològic, perquè era l’adequat per
aconseguir aliments suficients sense esgotar les possibilitats de
regeneració d’un medi. Per tal de no sobrepassar el nombre
ecològic era fonamental exercir un control en el creixement de la
població.
El
tipus de reproducció (que comporta una gestació prolongada dins del
cos de la mare i l’alletament posterior) vinculava fortament a les
mares amb els seus fills.
A
aquests grups bàsics s’unien homes adults, però la relació no
era de parentiu en el sentit que nosaltres les interpretem
actualment, sinó d’altres tipus que podríem qualificar com
d’adhesió. L’horda paleolítica significava l’agrupament,
temporal o definitiu, de diversos individus adults per establir la
col·laboració necessària. Periòdicament diverses hordes podien
congregar-se per a ocupar la mateixa zona. Quan es tornaven a
dispersar alguns individus podien haver canviat de grup.
Malgrat
que algunes feines es realitzessin col·lectivament, existia una
certa divisió sexual del treball, especialment pel que fa a la caça.
L’esvalot de la mainada impedia de moure’s amb agilitat si se’n
havia de tenir cura. Aquesta és la raó per la qual la caça va anar
especialitzant-se com a feina dels homes.
No
coneixem motius que expliquin altres especialitzacions en el treball,
que gairebé sempre comportaven desavantatges per a les dones. En la
majoria de societats recol·lectores i caçadores es dóna una
supremacia als homes, malgrat que les dones contribuïen d’una
manera determinant a la manutenció del grup.
Tanmateix,
la dona va tenir un paper simbòlic destacat ja que els caçadors del
Paleolític van ser autors d’un tipus d’escultures, generalment
de petites dimensions, realitzades en pedra o fusta, que
representaven figures de dones i que s’han anomenat com a venus
prehistòriques. Aquestes imatges prehistòriques de les dones es
caracteritzaven per l’exageració dels atributs femenins
d’aquestes, símbols de fecunditat destinats a afavorir la
reproducció del grup tribal.
Els
membres de l’horda tornaven al campament al capvespre, després
d’haver-se dispersat durant el dia per a caçar i recol·lectar. En
aquell moment reunien tots els fruits del seu treball i els consumien
i en gaudien entre tots. Fins i tot, a vegades, dues hordes
realitzaven intercanvis d’objectes. El criteri que feien servir era
el de reciprocitat.
Quant
a la manera com es resolien els conflictes intergrupals, les proves
arqueològiques no ens permeten parlar d’unes
solucions
violentes. A les societats recol·lectores actuals els enfrontaments
tampoc no adopten formes bèl·liques. Se solen produir conflictes
que es resolen de manera simbòlica o mitjançant l’enfrontament
físic individual. El resultat pot conduir a la dispersió del grup,
fet que resulta freqüent quan l’horda sobrepassa el nombre
ecològic.
Aquelles
societats depenien molt estretament de la natura i els seus membres
dedicaven molt de temps a intentar de comprendre els seus secrets.
Podem suposar que a través de l’observació van relacionar, per
exemple, l’aparició d’un determinat estel al cel, en una època
concreta de l’any, amb la germinació d’un fruit o l’arribada
dels ramats. Així, van poder atribuir a l’estel certs poders sobre
aquests fenòmens i potser van confondre la relació de la
coincidència amb la de causalitat.
Es
realitzaven determinades activitats a les quals s’atribuïa un
caràcter simbòlic. Sempre calia preparar la caça de la mateixa
manera per tal de no enutjar les forces de la natura. Un exemple
d’aquest tipus de cerimònies és donat per les pintures rupestres:
una gran quantitat d’animals en grup o aïllats, pintats o bé
gravats a les parets de les coves.
A
causa de la situació de les pintures, en llocs de difícil accés i
visibilitat, no sembla pas probable que fossin realitzades tan sols
per a ser contemplades. Hi ha diverses interpretacions, però, sobre
el seu significat. Una d’elles els hi atribueix una funció màgica.
Això comportaria imaginar una estreta relació entre les imatges o
els símbols i la realitat. En aquest cas concret, es tractaria de la
creença en què la representació d’un bisó en una paret on abans
no hi havia res podria significar l’aparició d’un altre al prat
on podria ser caçat. A vegades, els animals són representats amb
deformacions que afavoreixen els caçadors.
D’altra
banda, a partir dels enterraments amb utillatge i menjar podem
suposar que aquells grups tenien algunes creences sobre algun tipus
de continuïtat de la persona després de la mort.
Les
pintures rupestres i els testimoniatges antropològics actuals
permeten de suposar que hi havia individus als quals s’atribuïa
una major capacitat per a connectar amb les forces de la natura o amb
els esperits. Se’ls denomina xamans o bruixes i tenien una funció
important als ritus paleolítics.
_01.jpg)
Finalment la casa quedarà enterrada, amb una mica de sort algun arqueòleg la trobarà i l´excavarà en el futur
