Paleolític

El Paleolític és la primera forma de vida en les societats humanes. La informació sobre aquest període ens la proporciona tant l’arqueologia com l’antropologia cultural. Estem davant de fenòmens que van esdevenir en la darrera etapa del període quaternari, concretament, des de l’aparició de l’Homo Sapiens Sapiens fins a la iniciació, per part d’alguns grups, de les activitats agrícoles i ramaderes.

Així, durant el que anomenem Paleolític superior, la darrera etapa del període més antic de la Prehistòria, l’Homo Sapiens Sapiens va establir-se a Europa, on, de mica en mica, va anar substituint l’home de Neandertal. A més, va iniciar el poblament de d’Àsia, del continent americà i d’Austràlia.

Per tant, aquests grups vivien en tots els continents, en un medi que era força variat, i sabem que hi va haver períodes climàtics de fred intens (en especial la darrera glaciació) i d’altres de més calorosos.

La preocupació essencial d’aquests grups era la subsistència, i per això recollien tot allò que la natura els oferia. L’ésser humà és físicament dèbil i disposa d’instints i sentits menys desenvolupats que els altres animals. Per tant, calia que acumulés coneixements sobre el medi en què havia de viure. Així, aquests grups caçaven, pescaven i recol·lectaven. Segons quines fossin les circumstàncies ambientals predominava una activitat o una altra. D’això depenia la proporció de vegetals i de proteïnes animals en la seva dieta.

Calia saber quines plantes eren comestibles i distingir-les de les verinoses, saber on trobar-les i en quin moment eren més a punt per a ser consumides sense que els fessin mal. Recollien plantes variades: llavors, fruita fresca, fruita seca, arrels i baies.

L’utillatge podia consistir en un pal per escarbar i algun tipus de recipient per a transportar els aliments recol·lectats. D’aquests tipus d’estris a base de fusta i d’altres fibres orgàniques no ens han arribat restes, però podem fer-nos una idea pels testimoniatges que ens proporciona l’antropologia cultural.

Als jaciments s’ha trobat estris de pedra, os i banya, juntament amb abundants ossos d’animals. Aquesta dada i les pintures que realitzaven a les roques confirmen la importància de la caça i la pesca. Aquestes activitats van tenir una importància especial en les zones que durant llargs períodes van patir els climes més freds, perquè les plantes hi serien escasses.

Al llarg dels mil·lennis, les tècniques de caça i pesca van anar evolucionant. En algunes zones, la caça devia consistir a posar trampes, amb les quals es capturaven petits animals (ocells, peixos, llangardaixos). A més, es recollien mol·luscs, ous i larves. L’èxit d’aquestes activitats depenia d’una prolongada observació dels hàbits de les preses.

L’Homo Sapiens va convertir-se en un caçador expert, capaç d’abatre espècies animals de grans dimensions. És especialment destacat el fet que aquests pobles aconseguissin de caçar els grans animals que existien a l’època de la darrera glaciació. Cavalls, mamuts, cérvols, rens, bisons i rinoceronts llanuts es desplaçaven estacionalment, en grans ramats per les estepes d’Europa i Àsia. Aquests animals eren força més grans, més veloços i disposaven de millors defenses que els éssers humans, els quals, amb les llances i les sagetes, aconseguien de capturar els animals a distància i sense haver de córrer cap perill.

En conseqüència, podem afirmar que durant el Paleolític superior, la humanitat va aconseguir dominar a la perfecció la tècnica de la talla, amb la qual cosa va ser capaç de fabricar una gran varietat d’estris de pedra (raspadors, puntes de fletxa), d’os (arpons, atzagaies, agulles de cosir), de banya (punxons, propulsors) i de fusta.

L’arc utilitzat per llançar sagetes és una de les primeres màquines simples; és el primer condensador d’energia. En posar-lo tibant lentament, permet de descarregar l’energia d’un cop, en multiplicar la força que s’aconsegueix en llançar la sageta solament amb el braç.

Un altre exemple de la perfecció a què va arribar-se és l’arpó, el qual, un cop clavat, impedeix que la peça se’n pugui deslliurar. És una tècnica que continua fent-se servir avui en la pesca i també en la caça de mamífers marins.

Aquelles societats usaven materials diversos per a fabricar els estris, motiu pel qual van anar depurant les tècniques, i d’aquesta manera enriquien el seu utillatge i van anar ampliant els seus usos. Picant amb aquests estris, no tan sols podien trencar, sinó també partir, gravar, rascar i foradar.

Van aprendre a unir petites peces, per a fer objectes més grans i de formes variades. Cosien, amarraven i trenaven. D’aquesta manera confeccionaven vestits que els permetien de suportar climes freds i adaptar-se més fàcilment a ambients variats. Tanmateix, podien fabricar recipients que ampliaven la capacitat de transport, i canoes que els permetien d’aventurar-se en el medi aquàtic.

L’adaptació de l’ésser humà al medi és en gran part un fenomen cultural, en contrast amb l’adaptació dels animals que té un caràcter més físic. El conjunt d’activitats que realitzen les comunitats per tal d’aconseguir els béns que consumeixen, i la manera com els distribueixen, l’anomenem economia. La forma concreta que adopten les activitats econòmiques, però, anirà canviant al llarg del temps. Aquest és el període de les societats amb una economia basada en la caça i la recol·lecció.

El bagatge cultural que permetia a aquestes societats realitzar totes aquestes activitats era fruit de conquestes que s’havien acumulat durant moltes generacions. En aquelles societats, la transmissió de coneixements era oral. Tota la informació residia en la ment dels més grans. L’aprenentatge es veia facilitat per la dependència prolongada de la criança. La vida comunitària que realitzaven aquelles persones significava també l’adquisició i l’intercanvi de coneixements. Cal tenir en compte que la imitació és un important mecanisme d’aprenentatge.

Aquells grups humans vivien d’allò que el medi els oferia, i per tant havien de desplaçar-se tot seguint els ramats quan en el territori que habitaven s’havien esgotat els aliments. Establien un campament base i habitaven en coves, on eren a cobert, o bé construïen petites cabanes amb pells i branques.

Cada dia sortien a recollir aliments i a caçar. Amb el pas del temps, aquest desplaçament diari es va fer cada cop més gran, perquè els territoris més propers anaven empobrint-se. Això els obligaria a canviar de manera constant el seu emplaçament base. L’utillatge, que era més ric del que podem imaginar, estava força limitat a causa del nomadisme. Quan periòdicament una societat s’ha de desplaçar, les seves possessions són el més limitades possible.

Sembla que aquells grups serien poc nombrosos, perquè la necessitat d’haver d’alimentar moltes persones hauria exigit la collita d’una zona massa extensa. El nombre de membres del grup era el necessari per assegurar la seva supervivència i la seva reproducció. Això implicava l’existència de diversos adults mascles i femelles en edat reproductora. Solien formar un nucli d’unes trenta persones, xifra que considerem un nombre ecològic, perquè era l’adequat per aconseguir aliments suficients sense esgotar les possibilitats de regeneració d’un medi. Per tal de no sobrepassar el nombre ecològic era fonamental exercir un control en el creixement de la població.

El tipus de reproducció (que comporta una gestació prolongada dins del cos de la mare i l’alletament posterior) vinculava fortament a les mares amb els seus fills.

A aquests grups bàsics s’unien homes adults, però la relació no era de parentiu en el sentit que nosaltres les interpretem actualment, sinó d’altres tipus que podríem qualificar com d’adhesió. L’horda paleolítica significava l’agrupament, temporal o definitiu, de diversos individus adults per establir la col·laboració necessària. Periòdicament diverses hordes podien congregar-se per a ocupar la mateixa zona. Quan es tornaven a dispersar alguns individus podien haver canviat de grup.

Malgrat que algunes feines es realitzessin col·lectivament, existia una certa divisió sexual del treball, especialment pel que fa a la caça. L’esvalot de la mainada impedia de moure’s amb agilitat si se’n havia de tenir cura. Aquesta és la raó per la qual la caça va anar especialitzant-se com a feina dels homes.

No coneixem motius que expliquin altres especialitzacions en el treball, que gairebé sempre comportaven desavantatges per a les dones. En la majoria de societats recol·lectores i caçadores es dóna una supremacia als homes, malgrat que les dones contribuïen d’una manera determinant a la manutenció del grup.

Tanmateix, la dona va tenir un paper simbòlic destacat ja que els caçadors del Paleolític van ser autors d’un tipus d’escultures, generalment de petites dimensions, realitzades en pedra o fusta, que representaven figures de dones i que s’han anomenat com a venus prehistòriques. Aquestes imatges prehistòriques de les dones es caracteritzaven per l’exageració dels atributs femenins d’aquestes, símbols de fecunditat destinats a afavorir la reproducció del grup tribal.

Els membres de l’horda tornaven al campament al capvespre, després d’haver-se dispersat durant el dia per a caçar i recol·lectar. En aquell moment reunien tots els fruits del seu treball i els consumien i en gaudien entre tots. Fins i tot, a vegades, dues hordes realitzaven intercanvis d’objectes. El criteri que feien servir era el de reciprocitat.

Quant a la manera com es resolien els conflictes intergrupals, les proves arqueològiques no ens permeten parlar d’unes

solucions violentes. A les societats recol·lectores actuals els enfrontaments tampoc no adopten formes bèl·liques. Se solen produir conflictes que es resolen de manera simbòlica o mitjançant l’enfrontament físic individual. El resultat pot conduir a la dispersió del grup, fet que resulta freqüent quan l’horda sobrepassa el nombre ecològic.

Aquelles societats depenien molt estretament de la natura i els seus membres dedicaven molt de temps a intentar de comprendre els seus secrets. Podem suposar que a través de l’observació van relacionar, per exemple, l’aparició d’un determinat estel al cel, en una època concreta de l’any, amb la germinació d’un fruit o l’arribada dels ramats. Així, van poder atribuir a l’estel certs poders sobre aquests fenòmens i potser van confondre la relació de la coincidència amb la de causalitat.

Es realitzaven determinades activitats a les quals s’atribuïa un caràcter simbòlic. Sempre calia preparar la caça de la mateixa manera per tal de no enutjar les forces de la natura. Un exemple d’aquest tipus de cerimònies és donat per les pintures rupestres: una gran quantitat d’animals en grup o aïllats, pintats o bé gravats a les parets de les coves.

A causa de la situació de les pintures, en llocs de difícil accés i visibilitat, no sembla pas probable que fossin realitzades tan sols per a ser contemplades. Hi ha diverses interpretacions, però, sobre el seu significat. Una d’elles els hi atribueix una funció màgica. Això comportaria imaginar una estreta relació entre les imatges o els símbols i la realitat. En aquest cas concret, es tractaria de la creença en què la representació d’un bisó en una paret on abans no hi havia res podria significar l’aparició d’un altre al prat on podria ser caçat. A vegades, els animals són representats amb deformacions que afavoreixen els caçadors.

D’altra banda, a partir dels enterraments amb utillatge i menjar podem suposar que aquells grups tenien algunes creences sobre algun tipus de continuïtat de la persona després de la mort.

Les pintures rupestres i els testimoniatges antropològics actuals permeten de suposar que hi havia individus als quals s’atribuïa una major capacitat per a connectar amb les forces de la natura o amb els esperits. Se’ls denomina xamans o bruixes i tenien una funció important als ritus paleolítics.